La casella 19 del Joc de l'Oca i Jordi Vintró

L'altre dia i de forma accidental em va venir a les mans La Bassa de les Oques, un llibre de poemes de Jordi Vintró molt ben editat per La Breu edicions, i d'una forma també accidental el vaig obrir pel capítol 19. Des de llavors estic estupefacte. El llibre té 63 capítols com les 63 caselles del Joc de l'Oca, on la casella 19 és l'Hostal. És clar, de seguida em va interessar. Semblaria que l'argument del poema és una farra familiar en un hostal, Ca l'Enrica, però que es veu entervolida per un problema aritmètic ambientat en un restaurant que es dia La Sitja. Un problema de sardines i mitges sardines, de plats i mitjos plats, que finalment m'ha obligat a prendre la calculadora per mirar de treure'n l'entrellat, i això només per acabar més confós que abans. Un deliri... Companys, llegiu amb atenció aquest començament, i us proposo una sardinada per veure si entre tots en podem treure l'entrellat, i després a l'hora del cafè, abans de la migdiada, unes partidetes al Joc de l'Oca.

L'examen ha resultat
difícil. L'autoritat
ha triat, per fer neteja,
un problema malparit.
En Rigobert el planteja
als qui han vingut al convit,
per mostrar com n'és de dura,
la vida, quan s'ha investit
de cultura.

"En un restaurant -La Sitja-,
per sis mesures i mitja
em donen quaranta-cinc
sardines i mitja. Quantes
me'n daran, poques o mantes,
si ara vinc
i dic que, de senallons,
en vull onze?", "Ja se sap
que endrapes més rescalfons
-i capons!-
amb els ulls, Bert, que amb el pap",
diu la tia Casimira,
que no es mira
mai els sumaris a fons.

Pasa en dubte l'oncle Octavi
que en els més recòndits llocs
i a les fondes de més pocs
recursos, que més el savi
que el ric freqüenta, fragments
del polular teleosti
se serveixin. No és que costi
tant la menja, i els intents
d'equilibrar bé els balanços
contemplen procediments
diferents.
Mitges sardines? Romanços!

Només que hagués ensumat
un xic que transcorreria
el debat
per aquesta docta via,
l'oncle Calassanç hauria
traginat
el regle de càlcul, eina
que al doctor més estufat
li simplifica la feina.
Aquest objecte fantàstic
i de plàstic,
amb justesa quasi exacta,
mil·limètrica, calcula
de quantes sardines tracta
la pregunta, i no recula
davant de mijos, de terços
ni de bíblies en versos.

Per resoldre el greu problema,
el pare trama un sistema
clar i expeditiu. Demana
que a l'instant portin sis plats
i mig de tals vertebrats.
Ja la gana
va de baixa, però diu
que esbrinar les veritats
és el més noble objectiu
en aquest món de primats.

Una faula d'Isop: el pescador flautista

Aquesta faula em té molt intrigat, i fins i tot inquiet. És una faula sense ensenyament; no hi ha ensenyament en aquesta faula, o si més no, jo no li sé veure. És com un d'aquells somnis estranys que a vegades ens explica l'Aparici: incomprensibles, inclassificables.
Escolteu...

"Un pescador que sabia tocar la flauta va agafar les flautes i els filats, se'n va anar cap al mar i es va quedar plantat al sortint d'una roca. De primer tocava la flauta esperant que els peixos, atrets pel bon so, saltarien per si sols fora de l'aigua. Però com que, malgrat afanyar-s'hi molta estona, no va aconseguir res, va deixar estar les flautes, va agafar el rall i, havent-lo tirat a l'aigua, va pescar una munió de peixos. Quan els treia del filat i els deixava a terra, s'adonà que bellugaven i va dir: Animals estúpids, quan tocava la flauta no ballàveu, i us hi poseu ara que ho he deixat córrer!"
(trad. Montserrat Ros)