Robespierre, entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera

Benvolguts, amb molt de treball i esforç, he aconseguit de restablir el que em sembla és un dels més interessants poemes del Pollastret, el Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre, o altrament dit, "entrepà de truita a la francesa". Aquí us el lliuro, sortit directament del meu teclat; una aguda reflexió sobre les limitacions del poder, i els seu perills. Que estigueu bons.

Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre

(entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera)

Aquí tenim en Robespierre,

un home fi i cultivat,

d'esperit despert,

a qui agrada saludar

la distingida concurrència

amb protocol estudiat;

inclina als peus, complimentós,

la testa altiva,

i diu amb veu enrogallada:

“Estigueu bons, sigueu sencers,

no passeu ànsia,

pel que vulgueu, en confiance,

ara treballo de cuiner.”

Tallava testes a desdir

fins gairebé abans d'ahir,

però quan es va acabar la festa

es va tornar persona honesta.

El trobareu prop dels fogons

potser amb els ulls enyoradissos

d'aquells bons temps rodoladissos,

però tanmateix,

per fer passar l'ensopiment,

el seu enginy sempre amatent

a produir una sorpresa,

acaba d'inventar

la truita a la francesa.

Un parell d'ous molt ben triats,

ben debatuts i remenats,

un pols de sal per donar gust;

oli d'oliva, però ben just,

i la paella en el seu lloc,

damunt del foc.

Quan sentis l'oli fer rum-rum

i que treu fum,

no pots badar, sense trigança

-talment et fessin rei de França!-,

aboca prest l'esgrogueït

en aquell fons arrodonit.

Un tel ben prim es va engreixant...,

el groc es torna més brillant...,

sobre el fons noir un edredon...

que va llevant, que va llevant

(talment al prat, el papillon

es va esbargint,

movent amb gràcia els alerons).

Volta per aquí, volta per allà

-hi fa bonic el teu xiular!-,

amb la forquilla embolicant,

com un vailet saltataulells

amb molta mà a lligar fardells.

I el parell d'ous tan ben tractats,

des del més fons d'aquell paquet,

van gemegant:

“Acotxa un poc!; acotxa un poc!,

però que no ens punxi el forquillot!”

Ara atenció que arriba el risc,

i no s'hi val a fer el badoc;

la capitomba és a barrisc:

després del bot

cal entomar-la dintre el llit:

Hop, hip, hop..., hip!

I sacsejar amb suavitat,

que pugui dir: “Quin benestar,

que bé que em moc,

era veritat que és un bon coc!”

Apaga el foc,

i en posar al plat... el darrer toc.

I tot això qui ho fa millor

que el savoir faire

d'en Robespierre?

Aquí el tenim, en Robespierre!,

un home fi i cultivat,

d'esperit despert,

a qui agrada saludar

la distingida concurrència

amb protocol estudiat;

inclina als peus, complimentós,

la testa altiva,

i diu amb veu enrogallada:

-Estigueu bons, sigueu sencers,

no passeu ànsia,

pel que vulgueu, en confiança,

ara treballo de cuiner.

La casella 19 del Joc de l'Oca i Jordi Vintró

L'altre dia i de forma accidental em va venir a les mans La Bassa de les Oques, un llibre de poemes de Jordi Vintró molt ben editat per La Breu edicions, i d'una forma també accidental el vaig obrir pel capítol 19. Des de llavors estic estupefacte. El llibre té 63 capítols com les 63 caselles del Joc de l'Oca, on la casella 19 és l'Hostal. És clar, de seguida em va interessar. Semblaria que l'argument del poema és una farra familiar en un hostal, Ca l'Enrica, però que es veu entervolida per un problema aritmètic ambientat en un restaurant que es dia La Sitja. Un problema de sardines i mitges sardines, de plats i mitjos plats, que finalment m'ha obligat a prendre la calculadora per mirar de treure'n l'entrellat, i això només per acabar més confós que abans. Un deliri... Companys, llegiu amb atenció aquest començament, i us proposo una sardinada per veure si entre tots en podem treure l'entrellat, i després a l'hora del cafè, abans de la migdiada, unes partidetes al Joc de l'Oca.

L'examen ha resultat
difícil. L'autoritat
ha triat, per fer neteja,
un problema malparit.
En Rigobert el planteja
als qui han vingut al convit,
per mostrar com n'és de dura,
la vida, quan s'ha investit
de cultura.

"En un restaurant -La Sitja-,
per sis mesures i mitja
em donen quaranta-cinc
sardines i mitja. Quantes
me'n daran, poques o mantes,
si ara vinc
i dic que, de senallons,
en vull onze?", "Ja se sap
que endrapes més rescalfons
-i capons!-
amb els ulls, Bert, que amb el pap",
diu la tia Casimira,
que no es mira
mai els sumaris a fons.

Pasa en dubte l'oncle Octavi
que en els més recòndits llocs
i a les fondes de més pocs
recursos, que més el savi
que el ric freqüenta, fragments
del polular teleosti
se serveixin. No és que costi
tant la menja, i els intents
d'equilibrar bé els balanços
contemplen procediments
diferents.
Mitges sardines? Romanços!

Només que hagués ensumat
un xic que transcorreria
el debat
per aquesta docta via,
l'oncle Calassanç hauria
traginat
el regle de càlcul, eina
que al doctor més estufat
li simplifica la feina.
Aquest objecte fantàstic
i de plàstic,
amb justesa quasi exacta,
mil·limètrica, calcula
de quantes sardines tracta
la pregunta, i no recula
davant de mijos, de terços
ni de bíblies en versos.

Per resoldre el greu problema,
el pare trama un sistema
clar i expeditiu. Demana
que a l'instant portin sis plats
i mig de tals vertebrats.
Ja la gana
va de baixa, però diu
que esbrinar les veritats
és el més noble objectiu
en aquest món de primats.

Una faula d'Isop: el pescador flautista

Aquesta faula em té molt intrigat, i fins i tot inquiet. És una faula sense ensenyament; no hi ha ensenyament en aquesta faula, o si més no, jo no li sé veure. És com un d'aquells somnis estranys que a vegades ens explica l'Aparici: incomprensibles, inclassificables.
Escolteu...

"Un pescador que sabia tocar la flauta va agafar les flautes i els filats, se'n va anar cap al mar i es va quedar plantat al sortint d'una roca. De primer tocava la flauta esperant que els peixos, atrets pel bon so, saltarien per si sols fora de l'aigua. Però com que, malgrat afanyar-s'hi molta estona, no va aconseguir res, va deixar estar les flautes, va agafar el rall i, havent-lo tirat a l'aigua, va pescar una munió de peixos. Quan els treia del filat i els deixava a terra, s'adonà que bellugaven i va dir: Animals estúpids, quan tocava la flauta no ballàveu, i us hi poseu ara que ho he deixat córrer!"
(trad. Montserrat Ros)

ELS FETS DE DÉU SÓN OBSCURS, del Capellà de Bolquera

Companys, anem a prendre una mica de distància, que ja n'hi ha prou de tantes misèries i petiteses. Sóc de l'opinió que en aquesta associació hi falta una mica de metafísica. Au, anem directes al gra:

(i per si els fets que ara venen els trobeu massa obscurs, afegiré la versió que ha fet Dolors Miquel al català actual)
Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu’om pauch dur
e ço que Deus vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l’asegura;
bo es qu’om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m’aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mal dur:
tant m’es fortuna dura.

Els fets de Déu són obscurs
més que la nit obscura;
en Déu és que un poc duri
i això que Déu vol dura;
cap fet no és segur
si Déu no l'assegura;
bo és que el bé es procuri,
mes, sense Ell, no hi val cura;
que com més m'aventuro,
més trobo desventura,
i no puc els mals dur:
tant més fortuna dura.

Els llits

El problema dels llits s'ha complicat. Dormim a les golfes del Balneari, en una gran sala sota les bigues que aguanten la taulada, i de moment hem posat els matalassos directament a sobre del terra.

Encara no hem aconseguit muntar cap llit. Però allà no hi dormim tots; la Desavillé quan va veure les condicions, es va indignar..., i es va retirar amb la Wendy i la Rita a una saleta d'estar del segon pis, i des del primer dia han fet d'aquella saleta el seu dormitori. No hi deixen entrar ningú. I tampoc no pugen al dormitori el Marmitó i els dos pinxos, que prefereixen quedar-se als bancs de la cuina.

I el doctor Capó també es queda al seu despatx de la planta baixa; de nit no el veiem però de dia tampoc. Va dir que volia concentrar-se en la confecció del programa que em de seguir.

No hem aconseguit muntat cap llit perquè falten peces, i sospitem que els llenyataires les sostreuen; en comptes d'anar a buscar llenya al bosc, pugen a les golfes d'amagat i baixen a la cuina amb els travessers dels llits. Si no, què feia l'altre dia una pota de llit al costat del fogó?

La primera matèria

M'agradaria començar aquest bloc amb alguns dels noms que els filòsofs de La Turba dels Filòsofs donaven a la primera matèria:
ou
serpent
goma
aigua de vida
mascle
femella
triaca
ocell
herba
arbre
aigua

Salvador Giralt

Properament tindreu noticies de l'escriptor Salvador Giralt en aquest blog!